L’Economia solidària i el petit comerç: una relació difícil

Per Arnau Galí i Montiel.- Per escriure aquestes línies m’he posat en contacte amb diverses persones, militants de l’economia solidària algunes d’elles, i que regenten negocis del que podríem anomenar petit comerç les altres. I el primer que he pogut constatar és la distància i els desconeixement que hi ha entre els dos mons. Cert… Llegir més

Per Arnau Galí i Montiel.- Per escriure aquestes línies m’he posat en contacte amb diverses persones, militants de l’economia solidària algunes d’elles, i que regenten negocis del que podríem anomenar petit comerç les altres. I el primer que he pogut constatar és la distància i els desconeixement que hi ha entre els dos mons.

Cert recel ja ve d’antuvi: les primeres cooperatives de consum de Barcelona lluitaven contra l’especulació i la mala qualitat dels aliments que els hi oferia la botiga de queviures de la cantonada. Més cap aquí en el temps, Cooperativa 70 de Caldes de Montbui va ajudar a la rebaixa de preus de tots els comerços del poble quan va inaugurar fa gairebé 5 dècades. És de suposar, doncs, que molts botiguers i botigueres no veiessin amb bons ulls això del cooperativisme de consum.

Potser és per un conservadorisme històric fruit també de les suposades penúries que el petit comerç ha hagut de passar al llarg de la història, i de la tradicional continuïtat en el sí familiar dels petits comerços de barri i de poble, que han passat de pares a fills sempre, i de mares a filles quan l’economia productiva ha volgut que les dones sortissin de l’anonimat al que la història les tenia condemnades.

Quan la persona ha estat nouvinguda en això del petit comerç, el que ara en modern en diem emprenedoria, una de les dificultats amb les que es pot haver trobat són els marges comercials. Per competir, doncs, no només havies de sumar-hi lo just, al preu de cost, sinó que a més a més això t’impedia emprendre en format col·lectiu, quedant-te tu i la teva circumstància al capdavant d’una empresa on, per ser rentable, havies (has) d’obrir moltes hores al dia.

Si al suposat conservadorisme hi sumes la dificultat econòmica, i ho multipliques pel desconeixement generalitzat de les fórmules empresarials col·lectives o ho divideixes per les poques capacitats per compartir que ens ensenya el sistema socioeconòmic imperant, el resultat de l’operació és sempre el mateix: zero.

Pocs criteris podem veure resumits en un mateix estudi que tracti el tema que en aquest article ens ocupa. Un d’ells és, per exemple, el que van fer les companyes de Pam a pam en un barri amb un bon gruix encara de comerç de proximitat a Barcelona com és Gràcia. Una curiositat és l’alt compliment de criteris relatius a la cura del medi ambient, per exemple, o que es donen bones pràctiques en matèria de sostenibilitat, que hi ha prou bones condicions laborals – amb forquilles salarials petites-, i que existeix una aposta per l’economia local i de proximitat.

El repte de l’ESS amb el comerç local

El cert és, però, que des de la irrupció de les grans cadenes de supermercats, hipermercats, grans cadenes i demés, el petit comerç s’ha convertit sovint en una trinxera de la comunitat, un espai on fer barri, fer poble i cuidar les que, en algun moment, i per alguna petita cosa, per absurda que sigui, t’han cuidat a tu: des de resguardar-te de la pluja fins a donar-te una bossa per recollir la merda del gos; des de fiar-te un bric de llet fins a guardar-te el pa quan has anat a fer encàrrecs. Això, als supermercats no t’ho fan.

En tant que activistes de l’ESS, potser val la pena potenciar espais que els hi serveixin, experiències que els hi puguin funcionar, eines útils per un sector prou castigat. Val la pena explicar breument el cas de La Molsa, botigues ecològiques de tot el país que compartien distribuïdora i que s’han decidit a fer el pas i cooperativitzar aquests serveis. O en una altra línia i en una altra escala, les grans cadenes de ferreteries, que han trobat – en aquest cas sota un paradigma força més capitalista que les botigues eco – en el cooperativisme una manera de mancomunar certs serveis i comprar a més bon preu. No tot el cooperativisme és transformador, però sí que és l’eina, si es vol.

Potser també cal comptar amb les botigues eco, les que encara no estiguin dins La Molsa, com a agents a tenir en compte alhora de la tant necessària i urgent estructuració i ordenació del món agroecològic. No es en va que La Magrana Vallesana ve d’aquí, de la unió (fa la força!) de dos grups de consum amb un botiguer eco de Granollers que van veure clar que havien de cooperar per sobreviure. Actualment 330 unitats familiars s’hi troben i hi consumeixen, en una de les associacions de consum més grans de Catalunya.

Potser cal també seguir apostant per l’educació. Educació en un doble sentit: per una banda, als i les propietàries de comerços locals sobre les interessants perspectives que se’ls hi obren en el cas que decideixin “col·lectivitzar” la propietat de la seva empresa. I aquí potser cal apostar per col·lectivitzacions de caire familiar, provant de mantenir negocis que funcionin més enllà de la generació que els està fent funcionar avui a través de l’apoderament de les noves generacions que hagin estat socialment en contacte amb altres i noves maneres de fer, i que siguin aquestes les que reinventin el negoci, donant-li aquest altre valor afegit. I educació també vers la població, tot intentant que segueixin comprant sempre que es pugui al petit comerç de barri de manera crítica i conscient, tot fent pedagogia de perquè compren allà i no al súper. Personalment m’he trobat amb alguna que altra grata sorpresa de la complicitat que es genera amb la comerciant de baix, oberta 16 hores al dia, catalana d’origen marroquí, a qui mai li falta de res ni un somriure quan li baixes a buscar el vermut i aquelles olives tan bones recepta de la seva terra.

Potser qui ha de fer la feina som nosaltres, activistes de l’Economia Solidària. Potser val la pena sortir dels nostres espais de confort i picar pedra allà on la veta és dura, però n’hi ha. Perquè al final, al capitalisme salvatge tampoc li agrada el “badulake” de baix, ni la senyora Maria que “a veure si es jubila” i “hi posem una botiga de lloguer de bicicletes per turistes”. Si és que, al final, la trinxera és tan gran i són tantes les batalles, que hi cap tothom. Només cal trobar l’idioma amb que entendre’ns i parlar. Quasi res, vaja…

Per Arnau Galí i Montiel, xinxeta del Maresme i Vallès Oriental.