Educar en valors i emocions: un canvi de rumb des de les necessitats vers la sostenibilitat

Sessió del curs d'ApS d'Economia Social i Solidària de SETEM Catalunya

L’expressió “començar a construir una casa per la teulada” fa pensar que no tot el que és racional ha de ser raonable. A l’arquitectura aquesta acció és impossible perquè la coberta superior d’un edifici és un element sostingut per elements sustentadors, com a mínim en condicions normals de gravetat. Certament amb aquesta frase feta es… Llegir més

L’expressió “començar a construir una casa per la teulada” fa pensar que no tot el que és racional ha de ser raonable. A l’arquitectura aquesta acció és impossible perquè la coberta superior d’un edifici és un element sostingut per elements sustentadors, com a mínim en condicions normals de gravetat. Certament amb aquesta frase feta es vol donar a entendre l’absurditat de determinades accions per ser contràries a la lògica o bé perquè ometen la nostra dependència de les condicions físiques i vitals del món. No obstant això, cal subratllar que la teulada és l’element que presenta la més gran dificultat tècnica, i a més a més condiciona tota l’estructura de l’edifici, així com el seu estil. D’aquí la seva importància i que en les nostres representacions mentals hagi tingut un valor simbòlic com a representació de tot el conjunt.

Tirant del fil d’aquesta metàfora arquitectònica, podem dir que la coberta amb la qual s’acaba de definir l’espai educatiu són els valors i les emocions que integren la nostra personalitat i que orienten i regulen la nostra conducta com a éssers socials. Els valors són l’horitzó i límit de les nostres conductes, mentre que les emocions són la inspiració i força que ens empenya a actuar. I ambdues són els elements més determinants en la definició o tria d’una finalitat. El problema radica quan tenim finalitats contraposades i, en tant que totes elles estan informades per diferents ideologies, és difícil arribar a un consens sobre les més importants. Pel que fa a l’educació, tal vegada les dues finalitats que poden ser més compartides o bé que poden tenir més simpaties són, per un costat, el desenvolupament de totes les capacitats que constitueixen la personalitat en relació a la nostra unitat vital i espiritual amb la natura i la societat, i per l’altre costat, la participació en la construcció d’un sistema social on el conjunt d’activitats humanes i institucions garanteixin la realització espiritual de cada persona i el benestar del conjunt de la població. Aquestes dues finalitats impliquen la unitat entre la bona consciència i la acció creativa, una unitat que genera la nostra relació responsable i harmoniosa amb la natura i la societat. Situar-se en aquesta cruïlla entre l’ètica i l’estètica, veure totes les coses a través dels valors i les emocions que ens fan avançar pel camí d’una vida digna i feliç, és tot just el que es pretén amb el paradigma de la sostenibilitat. Per això té sentit parlar d’una educació en valors i emocions per a la sostenibilitat.

De fet, a totes les escoles podem trobar un programa específic, més o menys explicitat, en educació en valors i emocions que persegueix aquesta finalitat i que representa el més desitjable dels seus respectius idearis educatius. No té res d’estrany, per tant, que sigui l’element amb el qual s’identifiqui la principal línia pedagògica d’una escola i que sigui ben visible en cadascuna de les comunitats educatives. Però el que ja no és raonable és que en la seva construcció haguem oblidat que és un element sostingut i que haguem fet una depurada abstracció dels corresponents elements sustentadors, els pilars dels quals són les necessitats humanes, com si la simple formulació d’uns principis pedagògics o l’aplicació de les regles d’una tècnica didàctica puguin sustentar l’esmentat programa o, fins i tot, que el mateix programa pugui arribar a enlairar-se sense cap suport, com si es pogués sustentar tan sols per la seva racionalitat. Podem dir, aleshores, que una altra vegada s’ha començat a construir la casa per la teulada.

Per tal d’evitar caure en aquest disbarat en l’ús de la raó cal considerar l’educació en valors i emocions en relació a les necessitats que sustenten la vida i fan possible la convivència, la qual cosa omple de sentit el paradigma de la sostenibilitat com a finalitat primordial en l’educació. Perquè l’educació és una activitat que humanitza les nostres relacions amb el món i amb els altres éssers vius, sobretot amb les persones, en la mesura que el fet de compartir el saber acumulat i ajudar en la seva aplicació serveixi per a la satisfacció de les nostres necessitats. En cas contrari, l’educació es converteix en una mena de simulador de realitats amb vergonyants contradiccions i situacions paradoxals pel seu contrast amb la realitat que es viu. No és cap exageració dir que les necessitats humanes no són commensurables amb les dels altres éssers vius. Així, per exemple, pel que fa a la necessitat de la subsistència, la nostra alimentació no consisteix simplement en la ingesta d’aliments. Perquè també els cultivem, els comprem, els cuinem, a més de parar taula, rentar els plats bruts, seure amb familiars o amics i establir un munt de vincles afectius i intel·lectuals al seu entorn. Menjar és un acte cultural que ens humanitza i que està conformat per l’educació rebuda. De fet, la satisfacció d’una necessitat sempre està mediatitzada per un satisfactor, així com pels corresponents béns en els quals aquest es concreta, que, convé no oblidar, són una creació cultural d’una determinada època. I tot just l’educació ens facilita el coneixement i la utilització d’aquests satisfactors i béns. En aquest sentit, i a títol d’exemple, una experiència escolar d’educació per a la sostenibilitat és el menjador escolar on l’alimentació dels alumnes no hauria de consistir mai en un acte mecànic i infrahumà en un torn de 20 minuts, sinó que hauria de permetre prendre el menú amb prou temps i plena consciència sobre què mengem, de com i on han estat produïts els aliments que mengem, de quina manera han estat processats, dels seus beneficis per a la nostra salut i del gaudi que comporta aquesta comprensió que ens empodera i ens fa més resilients. Així doncs, en cada acció educativa s’haurien d’actualitzar els valors i les emocions que faciliten la satisfacció d’una determinada necessitat i que participen de manera coherent en la pràctica de la sostenibilitat.

I un raonament semblant podem dir del mateix fet d’educar, i més concretament de la seva institucionalització en l’escola, ja que també és un satisfactor de necessitats com la identitat i la comprensió. Els infants i joves haurien de poder viure la construcció de la seva identitat relativa a la seva subjectivitat (gènere, ètnia, cultura…) i de la seva comprensió relativa al món, a la seva subjectivitat i a la dels altres no només com a un dret atorgat o vindicat davant un agent extern, sinó també com a un deure que s’han d’exigir a ells mateixos. Perquè aquestes dues necessitats són fonamentals per a l’expressió de totes les potències del cos i de l’esperit, i a més el seu llindar de satisfacció hauria de ser el més autònom possible. Si eduquem amb el paradigma de la sostenibilitat, els infants i joves no han de ser subjectes passius o reactius en relació al seu entorn. Els hem de facilitar les eines i estratègies, i també han de saber ells mateixos trobar les respostes i solucions als seus problemes i dificultats, per exercir els seus drets sense que calgui demanar-los o esperar que li siguin atorgats. Perquè un dels postulats de la sostenibilitat és empoderar a la gent i fer-la més resilient. En cas contrari, s’afebleix el sentit de l’autenticitat i de la responsabilitat en establir una dependència o bé en generar una conducta nihilista. Una veritable educació per a la sostenibilitat ha de fomentar, pel que fa al cos, la descoberta dels sentits, de les passions i dels sentiments a través dels quals entrem en contacte amb les coses i els altres éssers vius, modulant així la nostra comprensió, mantenint sempre un equilibri entre els límits que els adults educadors i els escolars volen. I pel que fa a l’esperit ha de fomentar la cerca de la veritat, la lluita contra les injustícies i l’art del bon viure perquè en aquestes fites podem donar un sentit immanent a la nostra existència, sense exercir cap violència física o simbòlica sobre els altres, i no fent mal a ningú, sinó tot el contrari, fent entre totes un camí de llibertat i pau.

L’educació pot servir de palanca per a la transformació social. Però sempre que el plantejament d’una proposta pedagògica a més de ser racional sigui també raonable. L’educació en valors i emocions pot ser una eina molt útil per millorar les persones i el seu entorn. Però cal trobar el seu significat en referència a la satisfacció de les necessitats de tota la gent, de manera inclusiva i equitativa. Si ho fem així, aleshores podrem assolir la finalitat de la sostenibilitat i contribuir des de les escoles a efectuar un canvi social en benefici de totes les persones. Ja tenim bons exemples. La formació per a docents sobre una ApS d’Economia Solidària oferida per SETEM Catalunya o el curs sobre Educació i Economia Solidària oferida per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, ambdues gratuïtes, són unes iniciatives que no podem ignorar totes les educadores. Però el que queda per fer és modelitzar el nou rumb que hauria de tenir l’educació en valors i emociones, prenent com a punt de partida les necessitats humanes i fixant com a punt d’arribada la sostenibilitat.

 

Fèlix Pardo

Professor de Secundària