L’economia de cures o la invisibilitat de l’aportació femenina al mercat

El Vermut amb l’economia social i de les cures que va organitzar SETEM Girona al Fòrum Social Català de Girona va servir de debat per a reflexionar sobre temes com el rol de les cures i la necessitat de noves formes d’organització social, ja que els paràmetres que tradicionalment s’han fet servir i es continuen… Llegir més

El Vermut amb l’economia social i de les cures que va organitzar SETEM Girona al Fòrum Social Català de Girona va servir de debat per a reflexionar sobre temes com el rol de les cures i la necessitat de noves formes d’organització social, ja que els paràmetres que tradicionalment s’han fet servir i es continuen fent servir per a descriure l’economia són heteropatriarcals i no tenen en compte la sostenibilitat de la vida.

Zigmunt Bauman lamenta que, després de 40 anys, no hagin estat escoltades ni compreses les paraules que Robert Kennedy pronuncià al 1968, en què posava de manifest la falsedat de la idea del PIB: “el PIB no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra educació, ni el grau de diversió dels nostres jocs. (…) En una paraula: el PIB ho mesura tot tret d’allò que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda”. L’economia de les cures, abordada des de l’economia feminista, es dedica a generar un discurs crític davant les formes d’organització de la reproducció social i a donar visibilitat a allò que fa falta perquè la vida sigui possible, com les cures. Aleshores, l’economia de les cures situa al centre el benestar -situa al centre la vida- mentre que l’economia productiva posa el benefici econòmic al centre de l’activitat econòmica -situa al centre el capital. Tal com afirma Amaia Perez-Orozco, la família biològica funciona sota una ètica reaccionària de les cures perquè sembla que es pugui exigir que es renunciï a la pròpia vida per dedicar-se a cuidar una persona que ho necessita. És per això que no només fa falta visibilitzar la importància de les cures, sinó que també és important aportar un discurs global en què es critiqui com el capital ataca la vida i la sostenibilitat d’aquesta, ja que si no l’únic que s’aconsegueix és una falsa pau social que no garanteix cap canvi. En aquest sentit, es fa palesa la necessitat d’altres estructures col·lectives de cura.

Les cures fan referència a totes les feines que fan que una persona pugui participar de la vida productiva i aquestes feines les fan, majoritàriament, les dones (a saber: les dones treballen 21 hores més de mitjana que els homes en feines domèstiques i, com una de les conseqüències, el 42% de dones rebutgen llocs directius de treball perquè se’ls fa difícil combinar les “cures” amb l’activitat laboral). En aquest sentit, l’economia de les cures posa de manifest que el canvi de distribució social ha de passar per un canvi en la distribució de les cures exigint que la interdependència hauria de ser un tema de responsabilitat social i política assumit per totes. Com diria Maria Jesus Izquierdo, doctora en Economia i professora de Sociologia de la UAB, el que volem és una “societat basada en la dependència i la reciprocitat”.

 

El llenguatge com a expressió del sistema

En general, estem més acostumats a encaixar -perquè és el que s’ha dit i sentit més- expressions com dones de fer feina, en comptes d’homes de fer feina i baixa per maternitat en comptes de baixa per paternitat, per posar alguns exemples. I, de les reunions de pares, encara que hi assisteixin més mares que pares, se’n diu habitualment reunions de pares. El llenguatge no només és (en aquest últim cas de forma paradoxal) masclista, sinó que atribueix certs rols al gènere. I el llenguatge és una expressió del sistema. Per tant, denota que vivim en un sistema que atribueix les feines domèstiques a la figura femenina i que, a més, treu valor a aquestes feines, quan són les que permeten que l’individu, que serà una figura masculinitzada, acabi sent autosuficient, flexible i disponible per treballar en el mercat i ser el màxim productiu possible (en termes d’acumulació de capital). Aquest individu és el que l’Amaia Perez Orozco descriu com el treballador xampinyó, perquè “brota todos los días plenamente disponible para el mercado, sin necesidades de cuidados propias ni responsabilidades sobre cuidados ajenos, y desaparece una vez fuera de la empresa”. El treballador xampinyó ni es planteja la conciliació.

Les feines de les cures formen part de l’esfera reproductiva i l’economia de les cures també vol posar al centre del debat: les dimensions emocionals i afectives com a part dels processos que sustenten la vida i el benestar, i la mateixa economia productiva. Per tant, la transformació de l’economia de les cures ha de començar per recuperar aquesta dimensió invisibilitzada de les feines que es troben fora dels mercats i, amb això, promoure una redistribució de les feines, del temps i dels recursos.

 

La utopia feminista: la perspectiva 4 en 1

La sociòloga, marxista i feminista Frigga Haug s’escandalitza quan escolta els governants prometre que crearan més llocs de treball, “com si no hi hagués prou feines imprescindibles i vitals per al conjunt de la societat, tant en l’àmbit natural com en l’àmbit humà i que no s’arriben a realitzar. (…) Cal repartir el volum de feina existent de manera justa” i es refereix a totes les activitats humanes que cal desenvolupar en els diferents àmbits (laboral, reproductiu, desenvolupament personal propi i polític). Haug aposta per una jornada de treball de 16 hores on cadascuna de les 4 dimensions ocupi 4 hores i creu que els 4 àmbits de la vida haurien d’anar units i no contraposar-se entre ells com ara passa. I és conscient que per a poder ajuntar les parts “cal una altra administració del temps, una comprensió diferent del que són la democràcia, el desenvolupament humà, la justícia (…)”, i que, per a assolir-ho cal fer política, perquè fa falta un canvi, un pensament nou i renovador per poder enllaçar i vincular els quatre àmbits i aconseguir una vida plena i plena de sentit. “No és una fita a curt termini, però pot servir de brúixola per a les fites polítiques immediates en el nostre camí cap als objectius llunyans, (…) d’utopia concreta que abasta a tots els habitants dels planeta i que acaba en l’evolució de cada persona per tal que evolucioni el conjunt de la humanitat”.

Bibliografia

Bauman, Z., & Udina, D. (2009). El Arte de la vida : de la vida como obra de arte. Barcelona : Paidós.

Pérez Orozco, Amaia. (2014). Subversión feminista de la economía. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Madrid : Traficantes de sueños

Haug, Frigge (2008). Die Vier-in-einem-Perspektive. Politik von Frauen für eine neue Linke. Hamburg : Argument Verlag.

 

Article de Berta Tresserras Cirera, activista de Pam a Pam a Girona